30/8/15
En la passada temporada vaig poder tornar a competir en un Ironman després de quatre anys sense haver-ho fet. No és fàcil estar en la línia de sortida, moltes hores d'entrenament, sacrifici, etc. Però ho vaig tornar a aconseguir, va ser a Vitòria amb un gran resultat, 9h 30', i sabia que un resultat semblant em podria portar a Kona, a la mítica prova, allà a on tot va començar. A l'octubre anava a intentar-ho a Calella, a l'Ironman Barcelona però ni tan sols vaig poder sortir, aquell no era el dia. I com diuen “si et tomben set cops, aixeca't vuit”. I això vaig fer, tornar a buscar un nou Ironman, una nova oportunitat per veure si aquell somni que havia tingut de jove, es podia fer realitat. Sempre penses que allò és un somni i que mai es farà realitat, de fet, aquí hi ha l'error, en creure que no es faran realitat.
Després d'uns mesos de preparació més especifica per Vichy, però sense oblidar que tot el que fas durant l'any, només està pensat per aquest dia, el passat 30 d'agost, tornava a estar en la sortida del meu 5è Ironman, aquest cop sí, aquest era un bon dia. Bones previsions de clima, potser massa calor, però prefereixo la calor a la fred o la pluja, una bona ciutat, un bon estat físic i un gran factor a favor, família i amics animant-me en el mateix Ironman. Tens tantes ganes que allò s'acabi, ansiós de saber si allò que has tingut al cap durant tant de temps, es pot convertir en un fet. Durant aquests mesos hi ha molts alts i baixos, bons moments, bones sensacions i també mals moments en els quals penses a deixar-ho córrer tot. En els que et preguntes què estàs fent?, tot aquest sacrifici val la pena?
Sense saber com ni perquè, estàs allà amb 1600 triatletes més, a la primera sortida, amb els AWA i els que hem acreditat un bon temps, d'entrada ja em trobo amb els 300 millors de la cursa, sense comptar els Pros que ja han sortit. Donen la sortida i al cap de cinc minuts comences a pensar quan s'acabarà allò, uff que llarg serà, penso. Em costa agafar el ritme, vull anar ràpid i amb els de davant, però prefereixo agafar un ritme còmode o quedaré fos. He de confiar amb els meus entrenaments, sabia que amb el meu ritme em podria portar a acabar en 1 h el segment de natació. El que he après és que aquestes curses son contra tu mateix, només tu pots arruïnar-te o triomfar en la cursa, la clau està a trobar aquest ritme adequat, ni massa, ni massa poc. Al cap d’1 h 00 39’’ surto dels 3,8k de natació. Vaig bé, no estic cansat i ja tinc ganes d’agafar la bici.
Un cop al cim de la bici i encara amb el mareig de l’aigua, veig que la carretera per on sortim està plena d’arrels, forats i he de vigilar o aniré per terra, em cau el bidó, uf o ho agafem en calma o pot acabar malament, i així els 5 primers km, calia anar en compte, ja que l’asfalt no estava per festes i un clot t’envia a terra i s’ha acabat tot. Comencem a fer la primera volta, s’ha de vigilar de no anar a roda, hi ha àrbitres per tot arreu i no vull cap disgust. El terreny és molt ràpid fins al k70 que hi ha 1 km de pujada al 6%, i un cop a dalt sento un fort “clack” a la bicicleta, s’ha baixat la punta del seient. M’espanto, potser he trencat alguna cosa, però no puc parar per mirar-ho, i neguitós segueixo pensant que potser s’ha acabat però veig que el seient aguanta i no baixa, seguirem fins que la bici digui prou. Comença la segona volta i ara ja vaig sol, s’ha aixecat un vent constant semblant a la marinada, em costa anar de cares, fins i tot a Vichy ha de bufar el vent!!, però els últims 40k ens ajuda i veig que deixaré la bici amb el temps calculat, 180k en 5 h 00’ 01’’. La bici ha aguantat!
Tot està sortint sobre el previst, però ara comença la cursa. Tinc ganes de veure la meva dona i fill amb els nostres amics, m’esperen al k3 i tinc la sensació d’anar volant. Em trobo molt bé i els veig, vaig fàcil, però encara queden 39k a peu. Entro pel mig de la ciutat i torno a sortir al passeig, queden 3k per acabar la primera volta a peu, i m’adono que la calor és insuportable, uns 40 graus, o aixeco el peu i vaig més suau o no arribaré. Havia deixat la bici el 14è del meu grup d’edat, el somni de Hawaii s’havia esvaït, és molt difícil remuntar 7 o 8 places als de davant. O sigui que aixeco el peu i a partir d’ara aniré fent per poder gaudir de l’Ironman, qui sap quan hi tornaré. Sota aquella calor voldria parar a caminar o abandonar, ho penso més d’un i dos cops, però em venen al cap tots els missatges d’ànims, amb un vídeo que em va fer la Raquel per animar-me, en la cara d’orgull del meu fill quan em veu passar, ells m’estan esperant a cada volta amb aquesta calor infernal, no puc fallar. Però sobretot penso amb el meu pare que em va deixar fa un mes, ell em va ajudar a començar en això, ell em va demostrar que lluitant i no abandonant mai pots aconseguir allò que vols, i aquest Ironman era el seu. No podia parar i plegar o sigui que valia més seguir endavant i no pensar gaire més o les llàgrimes no em deixarien veure el camí. En l'última volta veig que el temps és més que satisfactori donada la calor i que faré un temps semblant a Vitòria, Hawaii havia desaparegut però és igual, he fruït i vull acabar de gaudir-ho. Acabaré el meu 5è Ironman després d’un any dur i això no passa sovint.
Em paro a l’arribada i m’abraço als dos que m’han ajudat a estar allà, la Raquel i en Guillem, ells són més Finishers que jo, ja no m’importa el temps, només vull gaudir del moment i ho faig. Quan acabo em diuen que he fet 7è del meu grup d’edat amb 9h 35' i el 51è de la general. Hawaii m’espera l’any vinent!
Per estrany que pugui semblar, l’Ironman m’ha ensenyat moltes lliçons de vida que serien llargues d’explicar, però una de curta i útil “Never Give Up”.
Després d'uns mesos de preparació més especifica per Vichy, però sense oblidar que tot el que fas durant l'any, només està pensat per aquest dia, el passat 30 d'agost, tornava a estar en la sortida del meu 5è Ironman, aquest cop sí, aquest era un bon dia. Bones previsions de clima, potser massa calor, però prefereixo la calor a la fred o la pluja, una bona ciutat, un bon estat físic i un gran factor a favor, família i amics animant-me en el mateix Ironman. Tens tantes ganes que allò s'acabi, ansiós de saber si allò que has tingut al cap durant tant de temps, es pot convertir en un fet. Durant aquests mesos hi ha molts alts i baixos, bons moments, bones sensacions i també mals moments en els quals penses a deixar-ho córrer tot. En els que et preguntes què estàs fent?, tot aquest sacrifici val la pena?
Sense saber com ni perquè, estàs allà amb 1600 triatletes més, a la primera sortida, amb els AWA i els que hem acreditat un bon temps, d'entrada ja em trobo amb els 300 millors de la cursa, sense comptar els Pros que ja han sortit. Donen la sortida i al cap de cinc minuts comences a pensar quan s'acabarà allò, uff que llarg serà, penso. Em costa agafar el ritme, vull anar ràpid i amb els de davant, però prefereixo agafar un ritme còmode o quedaré fos. He de confiar amb els meus entrenaments, sabia que amb el meu ritme em podria portar a acabar en 1 h el segment de natació. El que he après és que aquestes curses son contra tu mateix, només tu pots arruïnar-te o triomfar en la cursa, la clau està a trobar aquest ritme adequat, ni massa, ni massa poc. Al cap d’1 h 00 39’’ surto dels 3,8k de natació. Vaig bé, no estic cansat i ja tinc ganes d’agafar la bici.
Un cop al cim de la bici i encara amb el mareig de l’aigua, veig que la carretera per on sortim està plena d’arrels, forats i he de vigilar o aniré per terra, em cau el bidó, uf o ho agafem en calma o pot acabar malament, i així els 5 primers km, calia anar en compte, ja que l’asfalt no estava per festes i un clot t’envia a terra i s’ha acabat tot. Comencem a fer la primera volta, s’ha de vigilar de no anar a roda, hi ha àrbitres per tot arreu i no vull cap disgust. El terreny és molt ràpid fins al k70 que hi ha 1 km de pujada al 6%, i un cop a dalt sento un fort “clack” a la bicicleta, s’ha baixat la punta del seient. M’espanto, potser he trencat alguna cosa, però no puc parar per mirar-ho, i neguitós segueixo pensant que potser s’ha acabat però veig que el seient aguanta i no baixa, seguirem fins que la bici digui prou. Comença la segona volta i ara ja vaig sol, s’ha aixecat un vent constant semblant a la marinada, em costa anar de cares, fins i tot a Vichy ha de bufar el vent!!, però els últims 40k ens ajuda i veig que deixaré la bici amb el temps calculat, 180k en 5 h 00’ 01’’. La bici ha aguantat!
Tot està sortint sobre el previst, però ara comença la cursa. Tinc ganes de veure la meva dona i fill amb els nostres amics, m’esperen al k3 i tinc la sensació d’anar volant. Em trobo molt bé i els veig, vaig fàcil, però encara queden 39k a peu. Entro pel mig de la ciutat i torno a sortir al passeig, queden 3k per acabar la primera volta a peu, i m’adono que la calor és insuportable, uns 40 graus, o aixeco el peu i vaig més suau o no arribaré. Havia deixat la bici el 14è del meu grup d’edat, el somni de Hawaii s’havia esvaït, és molt difícil remuntar 7 o 8 places als de davant. O sigui que aixeco el peu i a partir d’ara aniré fent per poder gaudir de l’Ironman, qui sap quan hi tornaré. Sota aquella calor voldria parar a caminar o abandonar, ho penso més d’un i dos cops, però em venen al cap tots els missatges d’ànims, amb un vídeo que em va fer la Raquel per animar-me, en la cara d’orgull del meu fill quan em veu passar, ells m’estan esperant a cada volta amb aquesta calor infernal, no puc fallar. Però sobretot penso amb el meu pare que em va deixar fa un mes, ell em va ajudar a començar en això, ell em va demostrar que lluitant i no abandonant mai pots aconseguir allò que vols, i aquest Ironman era el seu. No podia parar i plegar o sigui que valia més seguir endavant i no pensar gaire més o les llàgrimes no em deixarien veure el camí. En l'última volta veig que el temps és més que satisfactori donada la calor i que faré un temps semblant a Vitòria, Hawaii havia desaparegut però és igual, he fruït i vull acabar de gaudir-ho. Acabaré el meu 5è Ironman després d’un any dur i això no passa sovint.
Em paro a l’arribada i m’abraço als dos que m’han ajudat a estar allà, la Raquel i en Guillem, ells són més Finishers que jo, ja no m’importa el temps, només vull gaudir del moment i ho faig. Quan acabo em diuen que he fet 7è del meu grup d’edat amb 9h 35' i el 51è de la general. Hawaii m’espera l’any vinent!
Per estrany que pugui semblar, l’Ironman m’ha ensenyat moltes lliçons de vida que serien llargues d’explicar, però una de curta i útil “Never Give Up”.